ALL no nace solo para creer en el cambio, sinó también en el movimiento de crearlo. Todes les que se mueven son ALL. Vamos a presentaros aquí proyectos y personas que se definen por su cabezonería, y en su camino transforman.

Clara Peya es una artista que comunica a través del fluir de sus manos contra el piano, sus partituras, voz y cuerpo; en resumen: con todo su ser. Su música y las obras que performa con “Les impuxibles” (la compañía de teatro música y danza, que comparte con su hermana Ariadna Peya), hablan de temas importantes que le inquietan y que comunican todo aquello que persigue cambiar. Es imposible quedarse indiferente porqué habla con el alma con una sinceridad irrefutable.

‍

‍

Què significa no conformar-te per tu?

Per mi, no conformar-me significa no donar per vàlid el que ens han ensenyat que està bé i que està malament, és a dir no entrar en aquest codi binari del judici. El que m’han ensenyat, el  que he rebut  (i no parlo de l’educació dels meus pares o de l’escola, sinó de l'educació més sistèmica) no em representa i hi ha persones a les quals representa encara menys. No em conformo amb la meva comoditat, ni amb la comoditat de la majoria de gent que m’envolta, perquè crec que hi ha moltíssima gent que no té el privilegi de la comoditat. 

Jo em sento incòmoda, viure per a mi no és una cosa còmoda. Per això tinc contrafòbia i soc guerrera, així que intento canviar tot el que em fa estar incòmode. Potser si no sentís aquesta incomoditat no canviaria res, o sigui que potser no és tan dolenta, no?

‍

Com definiries la identitat?

La identitat és quelcom que hauria de ser individual i que, malauradament, està massa tenyida pel que és col·lectiu. Amb el temps, perdem la identitat, desaprenem per encaixar. I el procés identitari no va d’encaixar, va de ser. Ara que em faig més gran, estic tornant a coses que havia sentit quan era molt petita, a saber una mica més qui soc, o si més no, a saber què és el que segur que no va amb mi. 

Per trobar la teva identitat t’has de fer preguntes i, per tant, has de ser una mica crítica amb el sistema i amb tot el que està passant. Si no existís el concepte de normalitat, la identitat seria quelcom que no hauríem de buscar, simplement sentir i ser. Crec que, a la que entres en relació amb altres persones, és quan et pots comparar amb elles. Qualsevol cosa és normal fins que deixa de ser-ho, i aquest és el problema. A l’escola, per exemple: no pots educar a trenta persones diferents de la mateixa manera. I això amb tot, però aquest sistema el que necessita són moltes petites reproduccions d’ell mateix per assegurar-ne la immortalitat d’alguna manera. Per això no agraden les persones crítiques i, per això, justament són necessàries.

‍

Què creus que tens en comú amb la nostra comunitat?

Moltíssimes coses en realitat. Que no feu molt excedent a mi m'encanta, és estar en compromís amb el medi, que sigui local... i sobretot la filosofia d'entendre que les persones som individuals i som diferents, i que no existeix una norma, ni un patró físic, ni corporal. Crec que el gènere és una pantomima i flipo que encara avui dia hi hagi seccions a les botigues de roba. No puc entendre que, amb tot el que sabem, encara n'hi hagi, ho trobo molt bèstia. Jo, per exemple, porto calçotets des de fa quinze anys. Per què? perquè em son còmodes, no se'm posen per dins el cul, i em van super bé... punto! No sé com dir-ho.

‍

Si fossis una cançó, qui t’hauria compost i com sonaries?

Si ho pensés jo, que tinc una imatge molt dramàtica de mi mateixa, crec que seria una cançó d'Anthony and The Johnsons i sonaria amb molt de dolor i molt electrònica, també, com el projecte que té que es diu Anohni, jo crec que seria alguna cosa així. Però crec que tinc una imatge de mi mateixa que no és real, llavors potser seria alguna cosa totalment diferent.

‍

Quina consideres la teva màxima persona referent?

La meva màxima referent és la meva germana, perquè és un any i tres mesos més gran que jo i sempre he intentat imitar-la, ser com ella, realment és el meu referent més quotidià i més de veritat. Crec que també cal fer valdre els referents que no són públics, tot i que també siguin importants.

‍

‍

‍

Sense què no podries viure?

Tornaria a dir la meva germana, però m’estaria repetint molt (riu). Tampoc podria viure sense l’art en general, sense l’expressió; sense tenir un lloc on poder expressar tot el que en la vida quotidiana o en la realitat no és possible. Primer, perquè no ens ho han ensenyat i, segon perquè no entra per la raó, entra per l’emoció.

‍

A què et dedicaries si no fossis pianista?

Jugadora de ping-pong (tothom riu). De fet, entreno un cop per setmana. Del món artístic, jo crec que ballarina, a mi la dansa em flipa, i també l’expressió del cos. Crec que qui sap expressar amb el cos és molt menys presoner del seu cap.

‍